Declaració d’intencions

L’olor cultural com agent

[Abans d’habitar en un lloc o en una llengua hi visc perquè hi ha unes olors que em determinen]

L’olor cultural o etnoolor, és un arquetip d’una experiència perquè sintetitza vivències, capta fenòmens físics, transmet idees i valors culturals per mitjà dels quals les societats ordenen i integren el món. És un model per representar el més característic del gènere humà, perquè és un principi de testimoniatge de la nostra relació amb l’ambient.

El meu treball artístic recent sobre l’etnoolor està centrat en la recerca de la cadena d’agenciaments, causalitats i intencionalitats d’aquesta eina biològica alhora que cultural. Molts són els pensaments que se’n deriven, el més específic i recent es pot relacionar amb les transformacions, pot l’etnoolor sobrevenir agent per al desenvolupament humà, pel que és sostenible per la nostra supervivència i perquè intrínsecament l’aportació de l’etnoolor trenca amb les categories culturals per aportar nous camps semàntics pel futur?

Aquesta manera antropològica del fet de pensar està recolzada sobre un treball artístic i sota l’esforç literari d’Arte y Agencia (Gell, A., 2016 [1998]), una traçabilitat que és l’eix d’aquest document. En efecte, parteixo del coneixement antropològic per esbossar un vincle amb l’art, i tanmateix, la pràctica d’aquest em torna a connectar amb la reflexió de les categories culturals.

Per tant, la proposta artística Osmologies és una eina inspiradora pels reptes de sostenibilitat – parlo dels Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS); una visió… una ensumada de futur summament ambiciosa i transformadora perquè habitem en ecosistemes culturals, les etnoolors, a escala local i global, i conformada per distints elements. Aquests són: la traçabilitat de les tecnologies tradicionals; sabers i valors educacionals i d’aprenentatge, patrimonials (aquests naturals i culturals alhora que materials i immaterials – olfactius); memòria episòdica individual que és sempre també col·lectiva; i factors tals com la sinestèsia, entre d’altres.

Podem dir, d’aquesta manera, que l’experimentació i el disseny són les eines necessàries per als processos de canvi, essent aquests l’essència dels ODS.

Olorar, parlar i crear narratives etnoolfactives conscients ens proporciona una visió holística del desenvolupament, impulsa estils de vida, això és: aliances i solidaritat, respecte a la diversitat i la igualtat sentint-se part d’un tot; en definitiva, el fenòmen es converteix en un instrument biològic i social de cohesió i interconnexió claus en la lluita de l’exclusió i les desigualtats i per a les ciutats inclusives. El que estic dient és que si en l’acció d’inspirar olors, les que ens envolten diàriament, les ordenem en una plataforma física i digital (amb codi obert) per documentar aquelles pràctiques narratives – com per exemple una etnografia olfactiva col·laborativa -, ens empoderarà i motivarà com a massa crítica.

*

En efecte, partir des dels ODS em fa viatjar a la pregunta que exposava a l’inici d’aquest text: és l’etnoolor un agent transformador? prenent tot el sentit i expansionant-se en la pràctica artística etnoolfactiva, ja que permet reflexionar sobre les categories culturals per a l’obertura dels camps semàntics (aquests són grans conjunts de mots de diverses categories gramaticals que, tot i designar conceptes diferents, pertanyen a una mateixa àrea de la nostra experiència).

La pràctica artística de l’autoetnografia olfactiva és un espai d’innovació, un mètode on s’ensumen, s’equiparen i es comparteixen les densitats olfactives, identificant i mapant un entorn intervingut; parlo del «taskscape» (Ingold, 2000), i del paisatge de les olors o «smellscape» (Classen, Howes, Synnott, 2001), de les viles i les ruralitats, proporcionant-nos una textura més rica i dinàmica dels territoris, perquè són sempre percepcions socials, són els «smellsmap society».

Una pràctica que ens proporcionarà alternatives cognitives a l’observació dels paisatges i dels llocs concrets, és a dir que aquells llocs de transició purament circulats i usats, dislocats o estructurant-se, esdevindran per sempre #Topoolorgrafies; una proposta que creo per aprofundir des del marc de coneixement de l’art. #Topoolorgrafies són improvisacions, assajos i pràctiques etnoolfactives, amb la intenció final de reflexionar sobre l’etnoolor com agent.

Un fenomen on trobo virtuts de la memòria col·lectiva, fets bio_socioculturals narrats que es tradueixen en etnoensumades i que recullo a través dels objectes artístics de coneixement, dels Penjolls Recol·lectors d’Essències. Accions que m’interpel·len i ens interpel·len, que s’articulen fent-nos preguntes com les següents: són la producció dels objectes Penjolls Recol·lectors d’Essències índexs? i les #Topoolorgrafies, també ho són?

Donant compte que el que produeixo són tensions de la narrativa per eco-sentir l’objecte i el lloc –gràcies a les #Topoolorgrafies amb els Penjolls Recol·lectors d’Essències – aleshores expandeixo la idea d’objecte com entitat viva, com a subjecte: són els límits de l’objecte i la matèria, és l’animisme de l’objecte i el lloc. Així, torno a preguntar-me gràcies al pensament d’Alfred Gell: els fets bio_socioculturals narrats des de l’olfacte, produeixen objectes o subjectes distribuïts?

Un exemple és l’acció als Jardins Laribal (Font del Gat) del parc de Montjuïc – en motiu de la V Setmana d’Antropologia de l’Institut Català d’Antropologia, amb el MUEC_BCN i Matrixcultura2050 / LIVEMEDIA -, aquesta va tenir dues retencions en paral·lel: per una banda connectar l’antropologia, la museologia i l’art i, per l’altra fer valdre una #Topoolorgrafia. Un fenòmen que pot esdevenir un índex de les relacions socials, perquè són descripcions aportades gràcies a la meva memòria – individual i col·lectiva – i que vaig indagar en uns episodis de vida que són de per sí socials. El que m’importava i m’importa com antropòloga i artista és: «… reconstruir esas relaciones de los objetos en el medio social, como si fueran dotadas de agencia (es decir, capaces de producir efectos o respuestas) en una cadena de agenciamientos.» (Alfred Gell 2016: 24). Apuntant que l’art no és un sistema codificat de símbols sinó un sistema d’acció; com podrien ser les improvisacions, assajos i pràctiques etnoolfactives, identificant la posició que ocupa la pràctica de l’etnoodorant en una cadena de causalitats i d’intencionalitats i que per tant, donen sentit a l’existència mateixa de les pràctiques.

Les #Topoolorgrafies no són «símbols» sinó índex d’agència, una agència ancestral dins uns ambients, un índex fet d’una ment ecològica que és col·lectiva, és aquella memòria – individual i col·lectiva – narrada com a vector de causalitat.

Els objectes Penjolls d’Essències Recol·lectades, en l’acció de les pràctiques, són objectes distribuïts d’aquelles narracions, eco-descripcions i eco-poesies perquè es pensa des de les relacions entre relacions en el meu/nostre sistema cognitiu i dins un llenguatge comú, és a dir dins una comunitat de parlants. No pretenc que els Penjolls d’Essències Recol·lectades siguin judicis estètics que provenen d’actes mentals interiors, sinó que la producció i la posterior circulació estiguin sostinguts sobre certs processos socials objectius – com seria, més tard, el cas d’exposicions públiques sota el guiatge o entrenaments, «banys olfactius” en format workshops o les etnografies olfactives col·laboratives; d’aquesta manera les etnoolors es connecten amb altres processos socials d’intercanvi: la política, la religió i el parentiu.

Com a idea insòlita, essencial, important i transformadora, cada improvisació, assaig i pràctica etnoolfactiva o #Topoolorgrafia, és un prototip en el si de cada índex, acomplint el traspàs dels objectes distribuïts a subjectes distribuïts. Objectes que esdevenen subjectes com entitats vives. Els Penjolls d’Essències Recol·lectades són subjectes sensibles i perceptibles que desprenen i evoquen parts o evoquen vapors memoritzats, i aquests es difuminen pro-activant que cada persona els reincorpori durant la percepció o la inspiració i escolta activa; i a més, jo, aquells vapors memoritzats els recol·lecto en els Penjolls.

El Jo és un simple instrument condensat, interstici de les retrospectives de la tradició i per unes prospectives de la innovació a través de la meva/nostra cognició, de la meva/nostra pròpia agència; el jo, és un continu de continus de modificacions protencionals i retencionals (un esbós); el jo és la meva/nostra consciència olfactiva o procés completament subjectiu de la cognició, el jo és part del llenguatge comú – dins una comunitat de parlants – i per tant, aquesta cognició la podria estar situant dins un procés objectiu a través de la col·laboració.

Estic parlant de l’agència (repeteixo) de la intenció, de la causalitat, del resultat i de la transformació: de l’Olor Cultural com Agent i com a paper pràctic de mediació; aquesta olor produeix efectes, són respostes a dades de l’agència i l’índex és l’instrument i el resultat de l’agència, de les relacions socials que el van originar.

L’olor cultural ens reconnecta amb els nostres ancestres, amb la comunitat. L’etnoolor, en definitiva, és una facultat responsable per transmetre el saber i les habilitats, parlo de la tradició. És així, una eina, un interstici d’obertura d’altres categories culturals – camps semàntics – experimentant entre totes els conjunts de mots de diverses categories gramaticals que, com expressava més amunt, tot i designar conceptes diferents, pertanyen a una mateixa àrea del nostre aprenentatge.

En definitiva, l’articulació dels arguments d’aquests text són intrínsecament oportuns per l’aportació a l’Agenda 2030. Però l’essencial és l’obertura dels camps semàntics a través de l’etnoolor, vull dir: el paper pràctic de mediació o l’agència de l’etnoolor, clau en el desplegament dels ODS.

*

Sobre Meritxell Virgili

Agent cultural formada com a antropòloga i des d’una perspectiva artística, un background que em defineix des de fa 30 anys. Aquesta dimensió em proporciona un mètode d’observació, una estratègia a utilitzar que m’involucra professionalment en finalitats acadèmiques. Però també poden ser objectius d’aplicació i debat en el camp de la comunicació i la formació d’aptituds, tant en el camp de la recerca com en la innovació de les arts i els nous sectors creatius.

Des de l’any 2008 faig un parèntesi en la producció artística per dedicar-me a l’estudi. Al 2018 reprenc l’activitat eco-poètica-etnogràfica amb els projectes artístics i culturals com a resident a la FiC: Cd’AC/FdC de Barcelona.

Com a part de la idea i el moviment internacional Bioart Society, emprenc el viatge de les #Topoolorgrafies, lliurant així estudis de casos patrimonials i artístics per exposicions, workshops de camp, laboratoris col·laboratius i recerques. Parlo d’una futura plataforma física i digital (amb codi obert), un arxiu ciutadà de les pràctiques etnoolfactives col·laboratives, és L_H:OMM – Laboratori_Hub: Osmoteca de la Memòria de la Mediterrània.

Enllaços:

*

Arte y Agencia. Una teoría Antropológica – Cites

«Para Gell, la mayor parte de los estudios anteriores se inscribieron en una aproximación estética, semiótica o lingüística, proyectando innecesariamente los intereses de enfoques distintos a la antropología. La propuesta de Gell es analizar las producciones artísticas (occidentales y no occidentales) a partir de un esquema de relaciones en donde no prima tanto la interpretación de significados simbólicos de objetos particulares como la reconstrucción de vectores de causalidad (o intencionalidad) que los provocaron. Es decir, más allá de que consideramos artístico o no a los objetos en cuestión, lo que importa es insertarlos en la red de relaciones que los originó y, dentro de la misma red, identificar los efectos o respuestas que estos objetos producen en el receptor (el destinatario, o <<recipient>> según Gell) o reciben de otros elementos de la cadena de intencionalidades. (1) Al reemplazar el análisis de la estética por el de la intencionalidad, Gell produce un giro analítico fundamental.

  • Arte  como agencia e intencionalidad

Los objetos fundamentalmente constituyen <<índices>> de las relaciones sociales que los originaron. El trabajo de la antropología consiste en reconstruir esas relaciones de los objetos en el medio social, como si fueran dotadas de agencia (es decir, capaces de producir efectos o respuestas) en una cadena de agenciamientos. No importa tanto a la antropología reconstruir las propiedades estéticas de los objetos en cuestión (simetria, ritmo, brillo, textura, etc…) o descifrar sus significados ocultos, como identificar la posición que ocupan en una cadena de causalidades, de intencionalidades o acciones, que dan sentido a su existencia. Gell sostiene que el comportamiento de dichos objetos en la redes es del mismo tipo que el de las personas en interacción, en la medida que <<el índice mismo es el resultado y/o el instrumento de agencia social>>. Hablar de <<arte>> es para Gell hablar de situaciones en las que se producen dichos índices que pueden incluir desde la obra de arte convencional expuesta en el museo, hasta un fetiche africano en su contexto de uso ritual. El Arte no es un sistema codificado de símbolos sino un <<sistema de acción>>.»

(Pàg 24 i 25)

(…)

«Gell argumenta que las obras de arte son partes de un <<objeto distribuido>> que se corresponde con todas las obras de un sistema determinado (individual o colectivo), que se distribuye en el tiempo y el espacio. El estilo se funda en conexiones de artefactos, y lo que vale a nivel individual (las pinturas de Rembrandt) vale a nivel colectivo (los tatuajes marquesanos). Percibir un estilo es esencialmente captar las <<relaciones entre relaciones>> de las formas como partes del todo. Es posible inferir el conjunto de los objetos a partir de objetos particulares, en correspondencia con la figura del holograma y la mencionada persona fractal

(Pàg. 27)

«… . Los juicios estéticos son solo actos mentales interiores. Por otra parte, los objetos de arte se producen y circulan en el mundo externo físico y social. La Producción y al circulación tienen que sostenerse sobre ciertos procesos sociales objetivos que se conecten con otros distintos, como el intercambio, la política, la religión y el parentesco

(…)

«… Las teorías especificamente <<antropológicas>> poseen unas características especiales que les faltan a tales proyectos. Los esquemas valorativos, sean del tipo que sean, solamente guardan interés para la antropología si forman parte de los procesos sociales de interacción que los generan y sostienen.

(Pàg. 33)

«… . Puede que el rechazo a hablar de arte en terminos de símbolos y significados cause cierta sorpresa, ya que muchos consideran que el ámbito del <<arte>> y lo simbólico comparten más o menos el mismo espacio y tiempo. Más que en la comunicación simbólica, centro todo el énfasis en la agencia, la intención, la causalidad, el resultado y la transformación. Considero el arte un sistema de acción, destinado a cambiar el mundo más que a codificar proposiciones simbólicas sobre él. El enfoque sobre el arte centrado en la acción es inherentemente más antropológico que la opción semiótica, porque el primero analiza el papel práctico de mediación que desenpeñan los objetos de arte en el proceso social, más que la interpretación de los objetos <<como si>> fueran textos.»

(Pàg. 37 i 38)

(1)  Bloch, Maurice. 2009, << Une nouvelle théorie de l’art>> Estudio preliminar a la edición francesa de Gell, Alfred 2009 l’Art et ses agents, Une théorie anthropologique. Bruselas: Les presses du Réel. Texto previamente aparecido como reseña de Art and Agency en revista Terrain (nro. 32, 1999).

**

***

Omuses / Osmologies esbrina quines són les dinàmiques olfactives existents des del que sentim, percebem, memoritzem, anomenem i categoritzem fins a la representació d’una realitat ambiental compartida.

El món i el cervell estan connectats a través d’una “ecologia de la ment” (1). Ja no es pot parlar de naturalesa sinó de medi ambient, perquè es tracta de veure’ns a nosaltres mateixos dins el món i no independentment del món. Viure, per descomptat, és un procés històric encarnat en formes orgàniques fràgils i efímeres, que es mouen i circulen per una superfície. Aquest fenomen és un procés de revelació i la clau dels significats està en la manera com aprenem, en les formes d’educació. El coneixement basat en la percepció de cada cultura equival al que pot considerar-se com una “ecologia sensible” (2).

El nostre procés històric occidental ha estat allunyat d’aquesta “fenomenologia del cos” (3) a causa del sorgiment de la ciència moderna. Ja fa temps que la literatura antropològica —lligada a la didàctica i la poètica—, és la base necessària per a l’activitat científica, tecnològica i social. (4)

Entre el mètode anomenat ètic (5) i l’èmic (6) sorgeixen diàlegs en els quals hi ha qualitats i valors morals que ens ajudaran a descobrir les textures riques del món; d’aquesta manera, les olors que inspirem constantment són una oportunitat per a la coneixença: són el que anomenarem les olors culturals o etnoolors.

Les manifestacions del món existeixen a través de la cognició —en la nostra ment—; la tropologia (7) estudia aquest continu humà. A més, sabem que aquests prismes del “material del món” altament sensitius provenen de les evocacions del pensament per poder obrir les portes als camps semàntics (8), i narren estats de la consciència amb valors morals més solidaris i vindicatius. Així, determinar camps evocatius olfactius ens ajudarà a estudiar els camps semàntics, però també la cadena d’agenciaments i els índexs.

Una idea bàsica transmesa per Mary Douglas a Pureza y peligro (9) serà bàsica per recercar en el corpus cultural de la nostra tradició: la percepció del món es construeix a través de la imposició d’un ordre cultural determinat transmès en el flux de l’experiència de cada poble.

Sabem que molts dels valors morals estan inclosos en sistemes de correspondències i classificacions suggestivament sensorials i que produeixen altres estats de la consciència gràcies a la sinestèsia, a la memòria, al moviment i a l’ambient dels grups culturalment interrelacionats: és la fenomenologia del cos. (12)

(1) Ingold, 2000.

(2) Ingold, 2000.

(3) Ingold, 2000.

(4) És el que es fa en l’STEAM – Exemple – (acrònim de ciència, tecnologia, enginyeria, art i matemàtiques): transformar les ciències, la tecnologia, l’enginyeria i les matemàtiques a través de la mirada de l’art i el disseny, mentre fomentem aquesta mirada en l’educació, i impulsem la innovació en els projectes culturals.

(5) Descripció d’una cultura en la qual l’antropòleg utilitza categories de la seva disciplina o de les pròpies categories.

(6) Descripció d’una cultura en la qual l’antropòleg intenta esbrinar les formes de percepció dels membres d’aquella cultura i la forma com descriuen el seu món.

(7) Estudi de les maneres retòriques, figurades o al·legòriques, és a dir, de les metàfores i les metonímies per profunditzar en categories intel·lectuals.

(8) Conjunt de mots, en general, no emparentats etimològicament que cobreixen de manera exacta un domini ben delimitat de significacions, constituït, tant tradicionalment com científicament, per l’experiència humana.

(9) M. Douglas, Pureza y peligro, 1991.

(10) Ingold, 2000, pàg. 154. Tim Ingold va encunyar el terme el 1993 per definir les dimensions espacials i temporals del paisatge de la vida humana, tot gràcies a l’anàlisi estructural i metodològica de l’obra pictòrica paisatgística que tant l’inspirava: Els segadors, de Pieter Bruegel.

(11) Classen, Howes, Synnott (2002), pàg. 95-122.

(12) Ingold, 2000.

#smellsmap ; #smellscape ; #taskscape ; #smellsmartcity o tecno-paisatges olfactius ecològics i socio-culturals; #ecomind o ecologia olfactiva; fenomenologia del cos; #NaturalSemanticsSmells ; #NaturalAgencySmells; #SmellThickData ; #ProjectOCEs – Olfactory Collaborative Ethnographies ; #Etnoolor ; #MemòriaEpisòdica ;  #HOMM – Hub/Osmoteca de la Memòria Mediterrània