Bioart & Society / Osmoart Société Una recol·lecta olfactiva del petit món dels Pirineus Olors narrades, olors recuperades, olors arxivades L’olor cultural com agent

Meritxell Virgili és beneficiària de la Beca per a la recerca i la innovació en els àmbits de les arts visuals, de l’arquitectura i el disseny, de les arts escèniques, de la música i del pensament de l’OSIC – Oficina de Suport a la Iniciativa Cultural -, amb la present investigació anomenada Osmoart Société, a dia 25/11/2021. Vegeu aquí

Paraules clau:

Smellsmap; smellscape/taskscape; #osmoartsociété; #bioart&society; “llenguatge natural de les olors” o «developing semantic data structures».

L’etnoolor com agent; “Penjolls Olfactius Recol·lectors” o “subjectes distribuïts artístics”; #Topoolorgrafies o «índex d’agència».

L’olor cultural és un arquetip d’una experiència perquè sintetitza vivències, capta fenòmens físics, transmet idees i valors culturals per mitjà dels quals les societats ordenen i integren el món. És un model per representar el més característic del gènere humà, perquè és un principi de testimoniatge de la nostra relació amb l’ambient. Osmologies aposta pel sentit de l’olfacte, situant el nas al cor de l’estratègia de comunicació.

Osmoart Société és un treball de camp i una aproximació per l’activació del L_H:OMM, Laboratori_Hub: Osmoteca de la Memòria de la Mediterrània. 

***

#Topoolorgrafies

(Les podeu veure totes més avall)

Osmoart Société #Topoolorgrafies_Pirineus · Empenjollatament (Darrera #Topoolorgrafia) · L’olor cultural com agent
Osmoart Société #Topoolorgrafies_Pirineus · Osmorecol·lecció de la Pedrafita lligada (Primera #Topoolorgrafia) · L’olor cultural com agent

***

OSMOART SOCIÉTÉ

[Jo no habito en un lloc, ni en una llengua, hi visc perquè hi ha unes olors que em determinen]

El meu treball artístic recent sobre l’olor cultural o etnoolor estа centrat en la recerca de la cadena d’agenciaments, causalitats i intencionalitats d’aquesta eina biològica alhora que sociocultural. Molts són els pensaments que se’n deriven, el més específic i recent es pot relacionar amb les transformacions: pot l’etnoolor sobrevenir agent per al desenvolupament humà, pot ser també sostenible per la nostra supervivència i perquè intrínsecament l’aportació de l’etnoolor trenca amb les categories culturals, aportant així nous camps semàntics pel futur?

En efecte, parteixo del coneixement antropològic per [re]esbossar un vincle amb l’art, parlo de les pràctiques artístiques, les #Topoolorgrafies, també dels “subjectes artístics” o “Penjolls Recol·lectors Olfactius”, i tanmateix, aquestes formes artístiques em tornen a connectar amb la reflexió del Bioart & Society alhora, altra vegada, amb l’objecte d’aquesta investigació: Osmoart Société. Amb tot, la recerca i reflexió és un veritable background per les primeres activacions del L_H:OMM, Laboratori_Hub: Osmoteca de la Memòria de la Mediterrània.

Com a part de la idea Bioart & Society, creo #Topoolorgrafies, lliurant així estudis de casos patrimonials i artístics, exposicions, workshops de camp – vegeu Olémus -, taules rodones, laboratoris col·laboratius de Bioart & Society i recerques, així com un Festival: el SOLC_Fest (gestant-se actualment).

Recomano llegir el treball resultant d’aquesta investigació – el teniu a l’encapçalament d’aquesta pàgina -, alhora que el visionament de les #Topoolorgrafies que veureu més avall i la lectura dels conversatoris/entrevistes focalitzades en l’etnoolor a diferents agents i ciutadans del Pirineu.

**

OSMOART_#TOPOOLORGRAFIES

Les #Topoolorgrafies s’han registrat en llocs i punts clau de la geografia dels següents territoris: des del Pirineu empordanès – en els les fronteres Estatals -, fins a les valls del Pallars Sobirà; odorant, escoltant, tastant, “tactant” (sistema hàptic) i visualitzant; passant per les valls de la Garrotxa, del riu Segre i de La Valira, tot arribant a l’Naut Aran.

IMPORTANT

TOTES LES #TOPOOLORGRAFIES HAN ESTAT ENREGISTRADES SENSE CAP ASSAIG ANTERIOR I SON IMPROVISACIONS FILMADES D’UNA SOLA VEGADA.

TOTES LES #TOPOOLORGRAFIES QUE HI VEIEU NO SÓN OBRES ACABADES i TANCADES, SÓN PROCESSOS CREATIUS LÍQUIDS I MUTABLES QUE DIFONC EN AQUEST CANAL I A INSTAGRAM

Osmoart Société #Topoolorgrafies_Pirineus Osmorecol·leció del Mana o el poder de la immanència Olor del camí de la transparència, ser-hi del tot en una gota d’ur d’hivern · L’olor cultural com agent
Osmoart Société #Topoolorgrafies_Pirineus Simbiosi de llum/color, matèria, forma i ur Etnoolor de Pedrafita, Pedrafong i Pedraur · L’olor cultural com agent
Osmoart Société #Topoolorgrafies_Pirineus · Osmorecol·lecció de les primeres notes d’una neocivilització · L’olor cultural com agent.
Osmoart Société Topoolorgrafies_ Pirineus Lleteries, La Valira, El Segre Osmorecol·lecció d’una biocivilització / Ur-Gell · L’olor cultural com agent
Osmoart Société Topoolorgrafies_ Pirineus Osmorecol·lecció de la pedra i la llet entre l’Ur-Gell · L’olor cultural com agent
Osmoart Société #Topoolorgrafies_Pirineus · Osmorecol·lecció des de dalt de la Garrotxa · L’olor cultural com agent
Osmoart Société #Topoolorgrafies_Pirineus Inspiiiiiroooveeeeert! Naaaas ssssssfff…freeessscpodriiit Llet! Tot osmoemborrooonat · L’olor cultural com agent
Osmoart Société #Topoolorgrafies_Pirineus · Bioart & Society · Benjamin & Karavan · L’olor cultural com agent
Osmoart Société #Topoolorgrafies_Pirineus · Osmonarrativitat de l’Empordà · L’olor cultural com agent

*

CAMINS DE L’EXILI

Osmoart Société #Topoolorgrafies_Pirineus · Camins de l’exili. Camins…, tots els camins del món, existents i inventats, tots ells utilitzats per refugiar-se, per buscar l’exili o asil; no importa ni classe socioeconòmica ni cultural, ni el moment històric. Pensar des de l’etnoolor esclata i desborda les categories cosificades.

Osmoart Société #Topoolorgrafies_Pirineus · Camins de l’exili · Coll Belitres · L’olor cultural com agent
Osmoart Société #Topoolorgrafies_Pirineus · Camins de l’exili · Coll de Lli et la Mer Méditerranée · L’olor cultural com agent
Osmoart Société #Topoolorgrafies_Pirineus · Camins de l’exili · Coll d’Ares · L’olor cultural com agent
Osmoart Société #Topoolorgrafies_Pirineus · Camins de l’exili · D’Ur i salnitre a PuigCerdà Ur és aigua amb celta i basc actual · L’olor cultural com agent
Osmoart Société #Topoolorgrafies_Pirineus Camins de l’Exili Camins de la Llibertat Frontera francoespanyola, fugir de l’horror. (Llegir final de l’audiovisual) · Olor cultural com agent
Osmoart Société #Topoolorgrafies_Pirineus · Osmoorografia com a parentiu-rar · L’olor cultural com agent

**


SOCIÉTÉ


Una recopilació social i comunitària de les olors perdudes en el temps, un exercici que s’ha executat a través de les escoltes i conversatoris amb els ciutadans i agents culturals de cada territori. “Olors narrades Olors recuperades Olors arxivades”, són les històries de vida, les paraules i les exploracions de la lingüística de les persones, és el saber tradicional, són possibles obertures de camps semàntics, nuclis conceptuals…, parlo també del “llenguatge natural de les olors” de “developing semantic data structures”; ara des de la ciutadania.

I és també una eina inspiradora per un dels reptes del s. XXI , parlo dels Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) – Veure aquí -.

Realitzo les entrevistes al començament de la sisena onada de la pandèmia de la COVID19, conseqüentment hi ha informadors que han caigut perquè estaven confinats o amb la malaltia; hi ha hagut algú a qui li he pogut fer on-line, tot i que òbviament no era preferible.


Les entrevistes són focalitzades i no duren més d’una hora i mitja. Són conversatoris molt rics de matisos sensitius, de records emocionals que transporten a cada informador als episodis concrets i vitals de les seves vides, perquè en ser l’etnoolor sinestèsica i evocativa, la memòria – individual i col·lectiva -, treballa des del que és pro-comú i emocional.


A continuació llegireu el més rellevant dels conversatoris, és un llistat de les persones que he escollit per la variabilitat d’històries de vida, totes elles amb un denominador comú: viuen actualment al Pirineu. Hi llegireu el nom sencer – el nom amb el qual s’identifiquen -, els anys actuals i en la línia del temps els llocs on han viscut; aquest fet és important perquè descriu la percepció sensorial olfactiva per contrast, és a dir, en ser l’etnoolor un encaix amb la mateixa cultura o del lloc on vius, la percepció olfactiva desapareix per costum, el cervell per tant no la identifica, tanmateix per adonar-te’n has de re-tornar al lloc per tenir-ne consciència, també el què pot passar és que en un altre temps/espai la pots recordar episòdicament gràcies a un altre estímul.


Les descripcions són totes riques en detalls – però menys per la poiesis i per la capacitat de crear metonímies i metàfores, a accepció d’algun/a informant -. Destaco, de la informació, la que té a veure amb el Pirineu i l’objecte d’aquesta recerca, és a dir que han olorat o recordat des d’aquest territori, tot i que podreu llegir-ne d’altres indrets com Barcelona, Argentina, Colòmbia, etc; utilitzo les paraules dels informants, això és important. Totes les frases en negreta les podeu trobar al document “Treball resultant de la recerca”, integrat al començament d’aquesta plana web.

Només afegir que també podreu trobar al final d’aquesta pàgina «Les etnoolors del Pirineu I, II, III, IV, V, VI i VII», són descripcions denses etnoolfactives del Pirineu.

Aquest treball s’ha pogut realitzar gràcies al suport de:

Can Trona – Centre de Cultura i Natura de la Vall d’en Bas

Centre d’Art i Natura de Farrera – CAN

0. Informadors i informadores de l’Alt Empordà, Catalunya Nord (per completar).

0. 1. (Entrevista on-line) Fabienne Lacrare; 29 anys; nascuda a Prades del Conflent; Feuilla; Girona; Lleida; Barruera: tota la vida que ha olorat la llar de foc, de fusta cremada; també l’herba tallada del jardí; de quan era petita recorda l’olor de la bossa de cuir del seu pare, però que curiosament no feia olor a cuir sinó a ferro de màquina de tren, doncs el seu pare era maquinista; també de la mateixa època recorda les classes de col·legi, de l’escola infantil tot feia una olor, és una barreja de plastilina i pintura, de fer punta als llapis, de plastidecor, gomes i ceres… és una única olor, que a més, és tancada; les olors del Pirineu van marcades amb les quatre estacions i les de bestiar quan passeges pel costat; també “… oloro molt bé la ginesta, quan el vent la porta de dalt a Taüll fins a Barruera…”; “… ara hi ha una olor que m’acompanya tot l’any, és la de les Falles de St. Joan, la bresa, la cendra, la brandada, la roba queda impregnada…”; també l’acompanya l’olor d’herba humida, mullada, quan plou; em comenta l’olor de ciri de les esglésies que estan sacralitzades i en ús, les que només estan patrimonialitzades no fan olor a ciri “… l’aire fresc, sà, de quan fa calor a fora…” ; ”… Barruera fa la mateixa olor, semblant de quan era petita…” (#topoolorgrafia Osmoart Société); comenta una olor fastigosa de ratolí mort a la feina.

1. Informadors i informadores de la Garrotxa.

1.a.  Concepció Soy Amargant; 96 anys; nascuda a Pujolriu (Falgas) el 1925, Mas Terros, Hostalets d’en Bas; és una de les nenes de 10 germans/es, eren els masovers de Pujolriu; es casa amb divuit anys: recorda l’olor de vaqueria i ovelles, també del rebost i dels embotits, de la seva elaboració i la matança del porc; una olor que sempre l’ha acompanyat és el «foc a terra» i l’escudella; recorda l’olor dels dies assenyalats com el de Festa Major o Nadal quan es menjava «xocolata de Barcelona», plàtan o taronja i escudella de pollastre o ànec, la resta d’any es menjava caldo bàsic de porc i herbes, pomes i xocolata de garrofa; una altra olor que recorda és la del camp quan anava a recollir herbes, farigola, marialluïsa, camamilla, però també l’olor «… d’anar a «escampar el suc», el fem…» es feia a mà i quedava tota la roba impregnada de l’olor; la gent anava bé, «natural» «… feien olor de beure i la gent no es netejava gaire…»; també recorda l’olor de palla «… perquè a vegades dormien al paller…»; l’olor de pastar pa i torrada també és una costant a la seva vida; una vega «… vaig anar a Barcelona, feia pudor… molt diferent que aquí…»; sempre diu que les coses feien olor de «natural».

1.b.  Oneyda Beatriz Gutierrez; 24 anys; nascuda a Hondures, Camallera, Girona, Hostalets d’en Bas; cuidadora de la Concepció: de petita a la seva «aldea» quan les dones estan embarassades aquestes tasten la terra mullada de la primera pluja d’hivern; quan arriba a la Garrotxa el que més la sobta, olfactivament parlant, és «… el detergent, la humitat i a botifarra de la comarca…».

1.c.  Magda Roca Vinyals; 42 anys; Nascuda als Hostalets d’en Bas; Anglaterra tres anys; Hostalets d’en Bas; va estudiar auxiliar d’infermeria: “… la caloreta, la primera pluja de tarda de la primavera…, la recordo tota la vida…»; «… ara els purins s’injecten i es tiren entre setmana per no molestar als turistes…», recorda quan era petita a l’autobús del cole «… es feia broma de qui s’havia tirat un pet, però tothom deia que era pitjor l’olor de colònia dels avis, perquè es barrejava amb la suor…»; la Magda sempre parla de les olors de les cases, «… Can Branera, Can Martí… cada casa té una olor diferent, però no és una olor dolenta, tampoc sé identificar-la…»; «… recordo l’olor de la iaia Remei quan em petonejava i feia olor de porc i de l’hort, també a naftalina…»; «… l’altre és l’olor de guix, a casa teníem una empresa de fer guix, és l’olor de tisa de la pissarra, del silus…»; «… uiiiii, i els animals morts que corren pel bosc, fins que no ve un forestal… uffffsss és horrorós…»; «… el foc a terra…», aquesta olor l’acompanya sempre.

1.d.  Mita Castañer Vives; 61 anys; nascuda a Olot, Girona, Barcelona, Olot, St. Feliu de Pallerols, El Mallol; geògrafa i professora de la Universitat de Girona, UdG: em parla dels fems i de les hortes «… cada tres mesos entra aquesta olor de casa, als pisos és diferent, però ara, aquí al Mallol entre per tot arreu, és una olor bona…»; «recordo aquesta olor quan era petita, a la primavera, que s’ajuntava amb l’olor de càmfora, naftalina, quan guardàvem els abrics amb la meva mare…»; la família tenia una empresa de confecció de jerseis de punt «… recordo l’olor de llana filada, seca, no era desagradable i en cabat els abuelos tenien un tacte setinat d’oli…»; la Mita evoca sovint l’olor de colònia tant d’unes nenes que es feien la colònia a casa perquè els pares eren farmacèutics, com del perfum d’algunes marques comercials com és el cas del sabó Moussel, l’Heno de Pravia i la Nenuco, cal mencionar que la tieta tenia una botiga de perfums a granel, però no recorda res especial sobre la botiga; al col·legi «… els xandalls d’espuma, imagina’t amb la suor!…»; també li agradava l’olor de gasolina, ara no; actualment no «aguanta» les olors de menjar cuinat, tant de casa com de restaurants, li agafen migranyes, surt dels restaurants si fan mala olor, com és el cas de la fortor de fregit; parla també del «… foc a terra…»; em parla de la mala olor de les aules de les universitats quan els alumnes estan tancats durant l’hora i mitja de classe «… no hi ha qui hi entri…»; «… quan un insecte es crema, a l’estiu, fa mala olor…»; «… m’agrada l’herba segada verda de jardí i la de les carreteres…»; «… m’agrada la terra humida…»; «… cooperativa de pinso, les calefaccions i el gas de bombona de butano…» és conscient d’aquestes olors; tenen una filla adoptada del Nepal «…recordo l’olor de la nena quan vam anar a buscar-la, com de mostassa, perquè es refreguen la pell amb uns ungüents…»; un cas a part és el tema dels porcs, per una banda, «… ufffsss la matança del porc, quan la fan aquí al costat, tot queda impregnat, la neteja dels budells, la carn, l’elaboració manual…», per l’altre «… quan passes per davant d’un escorxador, aquí n’hi ha molts, s’escorxen uns 20000 porcs per dia en un d’ells, sí, fa olor de porc i a una altra mena d’elaboració, també hi ha els assecadors, són edificacions amb unes finestretes, que s’obren i tanquen, ara ja codificades, també fa olor…»; sobre les ciutats on ha viscut no recorda res especial, no recorda el salnitre, «… potser els tubs d’escapament…».

1.e. Rosa Ventura i Barris; 71 anys; nascuda a St. Esteve d’en Bas, tres anys a Girona; cinc anys a BCN (llicenciada en matemàtiques), El Mallol; jubilada de l’escola d’Art d’Olot, professora de geometria: de petita recorda molt bé el cuiro, a casa tenien una botiga de cuiros, vivien a la rerebotiga; també recorda l’olor de llet en pols i de la llenya de l’escola «… ens feien beure llet en pols a tots els nens i nenes, el formatge i sucre te’l emportaves de casa i el pa també…»; dels anys 50s recorda la fortor del ZOTAL, un desinfectant químic per quadres i vàters «… les vaqueries estaven plenes de fems i sucs…»; «… recordo els tomàquets, que sí que feien olor no com els d’ara…»; «… sempre m’ha agradat l’olor de roba neta, als llençols de cotó nets assecats al sol…»; sobre l’elaboració dels embotits diu «… sí, aquesta indústria fa olor, quan passes per davant d’unes de les fàbriques, però crec que estic acostumada i no l’oloro massa…»; «… quan arribes a la plana de Vic abans feia olor de la flor de nap, ara ja no perquè ja no es planta…».

1.f.  Pau Ginebreda Sala; 76 anys; nascut al Mallol, St. Climent Sescebes, Girona i Ripollet (va fer la mili als darrers tres llocs); pagès: diu que ell em pot descriure les olors naturals, les que ha tingut sempre al seu costat; «… m’agrada molt l’olor d’herba tallada i apunt d’assecar, també el farratge del camp…»; «… a la primavera quan floreix el suquer, l’acàcia i la xeringuilla fan molta, molta olor, també el lilа, la farigola, la menta, la ginesta, l’all i hi ha l’olor de «caps de blat de moro», la part superior del blat de moro sec…», són totes elles bones olors; però hi ha les que fan mala olor, pudor «… l’herba cabruna, el trebol podent i, també el “sant i grecs” (estа als camps perquè té nitrogen) i que se’l menja el conill de bosc i, quan te’l menges tu també fas aquesta olor…»; em comenta la fortor de l’ou clocs (quan un ou estа passat i si el trenques fa pudor de podrit, sulfonat, com les aigües…»; una altra olor que en Pau recorda com a bo és de l’encens de les esglésies perquè havia fet d’escolanet; «… el bernat podent, un insecte que ara es posa a dins les cases…»; a la primavera/estiu i tardor/hivern els sucs de fems «… aquests poden ser de vaca o/i de porc, aquesta és més ofensiva…»; també comenta que segons on passes, al costat d’una fàbrica, fa olor de elaboració d’embotits «… però has de ser conscient, perquè estаs acostumat…»; en pau havia estat caçador, ara no ho seria pas, recorda l’olor de romaní del bosc, la resina del pi i pólvora.

2. Informadors i informadores de la Cerdanya, Alt Urgell i Andorra.

2. a. Meri Puig Rebustes; 59 anys; nascuda a Barcelona, Vall d’Aran, Alt Urgell, Alt Empordà, Cerdanya, Alt Urgell; esportista d’elit d’alta muntanya i psicòloga: quan era jove «… era molt especial l’olor humana dels sacs de dormir i dels petates…», «… la corda d’escalada fa olor de gent i de ferralla, dels arbres que neixen enmig de les parets, les savines…», «… la roca del Pirineu fa olor d’aigua estancada, de molses i líquens i sobretot quan cau un llamp sobre la pedra de granet del Pirineu fa una olor especial, molt potent, de fòsfor (els Alps igual)…»; «… els prats del Pirineu fan olor de merda de cavall…»; «… a l’Alt Empordà l’olor era diferent, era de salnitre, marisc-musclo, vinya, olivera i de surera… >>.

2. b.  Xavier Canut Esteva; 62 anys; nascut a Montferrer / La Salle, Seu d’Urgell, Barcelona (estudis), Madrid (mili), Montferrer, Sort, la Seu d’Urgell; enginyer agrònom: em comenta les següents olors: olor de llet en pols per alimentar les vaques i les olors dels fems de les vaques per netejar les vaqueries, d’herba tallada · dallar · regirar · empacar · carregar · fer el peçor; a Sort i de l’any 1983/96 d’ovelles i merda d’ovelles que estaven dins la població, el Pallars feia olor «… de ramats d’ovella, les vaques no em venien de nou…»; actualment diu que la Seu fa olor de: purins quan els tiren a les hortes, al davant de l’oficina «… fa olor de goma de parc de nens, йs horrorosa…» (pares creu que no els porten per aixт), «… de til·lers i de tat en tant, encara de gent bruta suant…» .

2. c.  Inés Hidalgo Pozo; 55 anys; nascuda a Barcelona, Esplugues del Llobregat / Can Vidalet, Valldarques, Bóixols, la Seu d’Urgell; responsable de l’oficina de correus de la Seu d’Urgell: de joveneta a la porteria «… com que netejàvem l’escala l’olor de VIMM-Ajax-els polvos de netejar…»; a Valldarques recorda l’olor d’ovella, la fortor ho impregnava tot, també a cavalls, burros, ànecs, gats, gossos… olor de bestiar, olor del riu i llenya / vida salvatge; donava menjar a humans i no-humans, descobreix un món d’olors i nutrients que no existien a Barcelona; a Bóixols ells feien olor del formatge de Castell-Llebre / olor d’ovella d’estiu / fires «… veníem olor d’ovella»…»; l’Arnau, el fill, feia olor de «… riu de neoprè mullat, una pudor terrible, el Parc de Segre fa pudor de neoprè…» . De fet, el que més m’agrada, diu: «… és l’olor de terra humida quan acaba de ploure a l’estiu i primavera a Bóixols» […] «… la ciutat no connecta perquè no olores…».

2. d.  Miquel Martínez Jiménez; 55 anys; nascut a Montferrer, Hostalets de Tost, la Seu d’Urgell; és electricista especialista en plaques solars: recorda l’estiu i les Festes, St. Joan quan es saltava el foc, els petards i l’olor intensa de cautxú de les rodes de cotxe cremant-se, la Festa Major amb les cucanyes (gimcana) i el joc de la cadena (polis i lladres); quan tornava de vacances d’estiu a Granada – on olorava sempre a gessamí i al càntir de l’aigua! -, «… recordo l’olor de palla i fem, era tornar a casa…»; quan va ser una mica més gran l’olor de caliquenyo (no rosli) del xofer que el portava de la Seu / La Salle als Hostalets; de La Salle recorda també l’olor de la xocolata tova que donaven sempre per postres; ja de gran, a la mili, l’olor de Mistol de rentar plats «… era impressionant la quantitat que es feia servir!…» – va fer la mili molt poc temps i al Pirineu -; ara el que més li impressiona «… és l’olor de fred, d’hivern, en sortir de casa al carrer Capdevila, és una olor humida de pedra, no és de boira, si vas a la neu, és diferent i, l’olor de bosc / bolet és molt intensa, la primera neu ho atenua tot, la primera neu i la primera pluja també és molt especial, però aquestes dues són diferents…»; «… a la feina puc diferenciar entre l’olor de ferro galvanitzat, coure i alumini, també les silicones i ciments sintètics…» .

2. e. (Entrevista on-line i amb COVID19) Leo Becasis; 56 anys; nascut a Rosario (Argentina), Andorra, Sitges, Castellciutat, Argentina, Xile, Castellciutat; fotògrafs, delineant: en Leo el que més estraño, ara, olfactivament parlant, són les grans turmentes oceàniques, parla de turmentes de terra humida i del vent infernal i que seguidament la pluja abundant feia la seva aparició (400ml per dia), recorda veure aquestes turmentes des de la finestra de casa, diu que aquí, al Pirineu, tot és petit, res a veure; quan arriba a Andorra el que sí que recorda és la primera vegada que va viure entre la neu «frio de nieve» «jugar con la nieve» «la máquina de nieve del bar» és alguna cosa molt especial, totes les activitats al voltant de la neu; durant tota la vida recorda l’olor freda dels carrets de fotos i els líquids de laboratori, impressió de papers, plòters… ; diu que aquí, al territori (entenent de Catalunya/Pirineu) la gent olora més, tenen una olor més forta que a l’Argentina i que es nota en els autobusos; en general diu que a la Seu oloren més els camins perquè són de terra, però que a Andorra – lloc on treballa els darrers 20 anys -, tot estа asfaltat; de tant en tant també olora els fems i la palla – els cunyats tenien vaqueries -.

Atenció!, COVID19: diu que ha perdut l’olfacte i que té una sensació d’olor de clor de piscina i també com si olores molta llenya.

2. f.  Àngels Xandri Fàbrega; 60 anys; nascuda a Andorra la Vella, Prada de Conflent, Tolosa, Perpinyà, BCN, València, Andorra, Arcavell, la Seu d’Urgell, Andorra i la Seu d’Urgell; editora: de petita recorda les múltiples olors d’una Andorra la Vella que era encara un poble, sobretot d’un pis / casa petita, d’una rerebotiga de queviures on vivien cinc persones, parla d’olors sobreposades a les altres (poso en relleu que l’Аngels ha estat capaç de diferenciar i comunicar diferents olors), parla de les següents olors: gossos no domèstics deixats en un espai d’una casa de poble, olor dels àcids i líquids de revelar i que impregnava tant al pare fotògraf com a la germana – aquesta també s’hi dedicava -, «… el pare també feia treballs amb ferro, aquest el llimava a la taula del menjador i tot quedava amb aquella olor de virutes, serrin de ferro…»; «… olor de tots els queviures i d’una clienta gran que feia olor de ronya, aquella dona no s’havia, potser, dutxat mai…»; però el que evoca especialment és de fulla de tabac «… la fulla verda i dolça quan la tallaven, acabada de collir, quan la penjaven, quan s’assecava i feia olor d’agre, seca… de caliquenyo, tot quedava impregnat de la fulla de tabac…»; més tard recorda l’olor que sortia de l’escola de monges quan passava per anar a l’institut francès, era horrorosa i ja sempre les monges li van fer por; d’aquella època, de jove, també memoritza l’episodi d’olor de misèria de la Seu, dels anys 60s, «… baixar a mercat significava olor de cotxe i caliquenyo, olor de colònia barata dels pagesos, bars amb menjars de cap i pota, cafè i conyacs, de la botiga d’arengades i carn de porc, era un lloc cutre i encara que em compressin unes sabates de xarol negres… «. De més gran recorda els berenars i els passejos pels camins de bosc, «… l’olor d’aquell pa ja una mica sec de tot el dia i que es mesclava amb l’aigua de la font ferrerosa i la xocolata francesa, aquesta és una olor molt especial!…»; «… l’olor de bosc i suor no és igual que l’olor de suor quan baixes d’un pic, és una olor compartida…»; «… la neu quan la toques fa una olor, el fred també…, humida, el vestuari moll dins els busos… les llanes / jerseis gelats congelats quan els entres a casa tenen una altra olor…»; recorda molt especialment un instant de la seva vida a Prada del Conflent, «… l’olor de misèria d’un indigent que em va agafar la mа i li va parlar amorosament, aquell dia em va canviar la mirada capa la pobresa…»; «… ara la Seu fa olors de purins de i calefaccions i Andorra no fa cap olor, si no és a botigues internacionals…» (màrqueting sensorial).

3.  Informadors i informadores del Pallars Sobirà.

3.a.  (Entrevista on-line) Anna Oriol Roca; 46 anys; nascuda a Barcelona (Hospitalet, Sants i St. Martí), Planoles, Vilallonga de Ter, Ras de Conques, Romadriu: de petita recorda l’olor del «llit de riu», les pedres, la humitat «… hi fèiem cabanes, són bones vivències…», «… ara el que no suporto és el clavegueram de Barcelona, quan hi ha un canvi de temps, de seguida hi ha un canvi d’olor del clavegueram i dels orins dels gossos!, també canvien d’olor segons el canvi de temps, de fet, quan era petita recordo que m’adormia al cotxe venint de Vilallonga i solament olorar la ciutat amb el fum dels cotxes ja em despertava, és com un mur…», «… però al Pirineu sabem que el temps canvia de temps per les orenetes, la calitja…»; «… ara el que més recordo de Ras de conques és el «foc a terra», necessari igual que a Romadriu, també aquí a Rialp, és una olor que em dona caliu, perquè fa olor de llar, tranquil·litat, m’agrada, no m’importa olorar-ho als altres, és una concentració interior…»; «… recordo també els anys 80s fins als voltants dels JJOO que quan arribava a Vic olorava els purins… era més aviat fems de vaca… m’agrada, és la llibertat de muntanya!…»; l’Anna, amb els anys, hi ha  anat descobrint d’una manera més profunda el bosc pirinenc i la gent que hi habita, parla d’olor d’humitat de bolet, quan fermenta el terra i aviat n’hi haurà… i l’olor de bosc de bolet, olor de la branca de pi quan la trenques, «… el bosc de solana, sec, quan hi passeges l’olor és diferent més concentrada, com d’herbes medicinals i, el bosc d’obaga humit / bolet tot està fermentat i fresc, tot és més flonjo…», parla d’olor dels pastors i l’ovella, olor d’animal mort quan l’acaben de matar; «… a Rialp-Sort sembla, a vegades, que hagi de sortir mo per tot arreu, com a l’Índia en un llogaret que vaig estar hi havia molta tuberculosi, quan hi ha un excés d’humitat és malaltís, aquella olor…»; «… els esports d’hivern o d’estiu tenen olors corporals diferents, les suors que és una cosa diferent, desprenen olors diferents…»; «… el neoprè humit i la peça de roba humida…, buufffss…”; “les estacions d’esquí fan olor a crema solar, de la gent, que se’n posa un munt!, i de les escombraries dels bars a darrera hora!”.

3.b. Arnau Llobet Gelabert; 36 anys; nascut a Farrera; Terrassa; Farrera; Sabadell; Grècia; Farrera: «… de quan era petit recordo el dall, dallar l’herba al juny, els colors torrats, càlids, anar despullat, el sol, els sons dels animals…»; a Terrassa hi és fins als 9 anys i recorda especialment «… una senyora gran que escampava l’hort en una habitació sobre un enrajolat vermell, portava roba vella com de castanyera… era una olor com de rebost, de patates, de cebes escampades…»; quan torna a Farrera el jeep del taxista «… el taxista fa olor de gent gran amb una higiene normal i el jeep tot quedava… els seients, tot tenia una pàtina d’aquesta olor…»; «la neu pols, freda és molt subtil, com àcida freda, és un goig, t’entre pels porus…»; «… hi ha una pau física a Farrera, el meu lloc físic a lloc, relaxat i anivellat, harmònic…», aquí es refereix a quan parla de l’oïda, tacte, olfacte, gust, natura i intuïció «… vaig estar uns 9 anys ajudant a la Xesca, la mare, amb els sopars de CAN (Centre d’Art i Natura) i aquí vaig aprendre la passió per l’ofici… de la mare…», l’Arnau és “autodidacte”, entre cometes perquè aprèn de la mare, és un magnífic cuiner (apreciació de tothom quan som a taula); quan torna de Sabadell torna amb moltes al·lèrgies i creu que és de la contaminació; parlem d’ara, d’adult, de les pedres, les pissarres i els quarts de granit «… les pissarres tenen una fragància fresca i gust de terra, dura i inaccessible, a través del sol s’asseca el fang, és una essència de matèria orgànica, del llot del riu… i el quarts és llum i sofre per l’escalfor, fum de pedra…»; ara parlem de la Mediterrània, perquè va estar a Grècia, amb els Sirians que hi arribaven, un any i mig, allà descobreix que Grècia «… és la base, conserven la Mediterrània, la terra…» i, després torna a Farrera, tot recordant la unió de la Mediterrània i Farrera «… és bàsic, el mar present, és com si la Xesca retornés, és la base sòlida…, el timó, farigola, herbes medicinals, dallar… aquí a Farrera notes les quatre estacions, però sobretot els canvis, els inicis i finals, crec que els japonesos tenen una paraula per designar el canvi de l’estiu a tardor, són moments molt agradables perquè les olors són vibrants, són èpoques glorioses, cada any apareixen les olors i són records de la vida, em fa feliç i em dona vitalitat…»

3.c. Nara Gonzalez Barreal; 41 anys; nascuda a Barcelona (Gòtic, Portal de l’Àngel); Galícia (Laroá, estiueig); Caregue, museògrafa «… de Barcelona recordo les veïnes, dues senyores grans, la casa antiga, els vestits les cortines de vellut que feien de porta d’armari a les alcoves… són olors antigues, de les senyores o de la casa…»; «… olor del zoo de Barcelona, els fems, de terra i palla i l’aquari, el clor…»; «… de Laroá recordo l’olor de la padrina, càlida i d’eucaliptus, la seva pell, a més la casa feia olor de frescor, d’embotits i «foc a terra», dels prats acabats de dallar, i la palla, són moments de llibertat»; de petita recorda la biblioteca Francesca Bonnemaison «… la fusta… de terra antic que quan el trepitges fa soroll, el llibre vell…»; ara parlem ja de Caregue on hi ha vingut a viure ja fa 5 anys «… aquí tots fem olor de llenya, a llar de foc…»; «… casa meva fa olor de flor blanca, que són les meves flors i de palosanto…»; «ara les meves olors són de remat d’ovelles, de creuar el bosc per anar al riu, aquí (Pallars) les quatre estacions són marcades per la llum, l’olor, el color, el tacte… però també per les temporades d’estiu i hivern, ho marca el turisme, però saps… els impasos entre temporades són importants, la vida de la gent, també gaudeixes dels territoris…»; «… l’olor de neu se’t posa al paladar, és una fredor que s’enganxa entre el paladar, gust i olfacte, és molt sensorial, se t’enganxa a la pell i a la roba, és una olor que la puc paladar…»; «… el fred té una olor, al paladar i a l’olfacte…»; «… les estacions d’esquí fan olor de maquinària, de teleselles i trepitjaneus, també a cautxús dels lloguers de material, cotxes i autocars, d’un brogit de ciutat…»; «… existeix una triada de tipologia de cases, per les seves olors…, potser quatre, la primera són les originals de pedra vella, tot està impregnat, de matança del porc, les terceres són impersonals i anodines, i hi ha unes segones que són intermitges entre les primeres i les segones, i després hi ha les quartes, l’ecomuseu on hi ha varies capes, la capa original com per exemple de foc i blat i després l’olor de productes de conservació «…de fet la reserva de l’Ecomuseu de les Valls d’Àneu hi ha una condensació, una persistència d’olors!, que una de les noies que hi feia visites les va haver de deixar de fer…», «… jo noto l’olor de fred de la Bonaigua!…».

3. d. Lluís Llobet Martí; 64 anys; nascut a Barcelona; (Gelida, Begues, Calella de la Costa, estius); Asnurri, Girona, Farrera, Terrassa, Farrera, geògraf, gestiona el CAN de Farrera: de petit a Barcelona el que més recorda és «… el fum negre, tòxic dels autobusos…, passaves sense respirar, recordo els focs de Sant Joan, els petards al mig de l’Eixample-Dreta, de fet encara hi havia illes que eren camps, parlo dels anys 60s començament 70s… recordo les olors de les vaqueries de Barcelona on anaves a buscar la llet!, i l’escola, els nens que els hi queia l’entrepà de catalana pel terri del pati, feia una olor… i a Sant Andreu encara hi havia certs espais rurals on feia olor de gra, farines i espart, però de salnitre res, només aquells quatre graons al final de la Rambla i és una olor que es barreja amb els olis contaminats»; «… i a Gelida els aromes del vi, del raïm que trepitjàvem amb els peus, recordo també l’olor de gel per les neveres, la fredor i la palla… una humitat!, els encenalls de les fusteries…»; de l’època infantil també recorda l’olor de mar, de sorra mullada, marisc, musclos… olors de mar a Calella de la Costa; però curiosament les olors de les vaqueries de Barcelona acaben sent molt diferents del medi rural de muntanya d’Asnurri, anys 80s (hi treballa com estratègia d’Objecció de Consciència – mili -), aquestes són: «… olor de dall i de re-dall, primera vegada al juny molt intensa i la segona i la tercera vegada menys intensa respectivament, ho impregna tot, olor és olor de la llet, que no és olor de llet sola sinó amb olor de fem, al maig/juny n’hi ha a diari diàriament i coincideix amb el bogar (femar), haig de dir que la llet del colistre (calostre) és més suau i que quan la bulls de seguida es talla per fer el formatge fresc, i la llet, l’olor de llet d’ovella és molt més forta i penetrant…»; «… em parla d’un fet important, uns veïns, els veïns de Farrera, tenien un ramat d’ovelles i tota la roba i la casa feien olor de amoníac, dels orins de les ovelles… l’infant va tenir problemes a l’escola…»; en Lluís em parla de «la manca d’olor», per la pèrdua de la ramaderia, del fet que no hi hagi productors, no hi ha bèsties – també èquids, gallines… -, tampoc pallers perquè aquests s’han convertit en segones residències, també el fet de pavimentar carrers i camins (carreteres) fa que s’hagin perdut totes aquestes olors (patrimoni immaterial perdut – això és meu -)»; «… el fred esterilitza, igual que l’alta muntanya i la neu ho embolcalla tot…».

3. e. Anna Salvat Saladrigues; 67 anys; St. Feliu del Llobregat; Barcelona; Menorca, Montseny, Farrera: de quan era petita recorda les olors d’embotits a les golfes de casa, la família tenia una tucineria i a Menorca recorda les olors de les algues, el formatge de Menorca de vaca i el poniol, el descobreix a l’illa i d’aquest n’hi ha per tot arreu i finalment, en general, l’olor de mar; l’Anna em parla sobretot de quan tenien ovelles a Farrera «… la casa i tot feia olor de ovelles, quan aquestes menjaven verd i caques toves era molt fort…», a Farrera hi fa olis i macerats, ungüents, cremes i coixinets d’aromateràpia des de fa vint anys; «… tinc un petit hort d’herbes, totes fan olor, hi tinc timó/farigola, menta piperina, menta, calèndula, tarongina/melissa, marialluïsa, roder d’hort que no és autòctona és centifolia, sàlvia, azuzena o lliri de St. Joan i pel camp recullo orenga i hipèric…», diu que quan va recollir plantes les troba per l’olor que desprenen; “… l’ovella necessita espai per parir els corders (bens) perquè aquest l’identifiquen per l’olor, si el corder se’n va l’ovella perd el rastre del seu corder, també el que pot passar és que el corder es mori, aleshores a aquest li has de treure la pell amb la cua i posar-li per sobre de l’ovella, amb la cua per sobre de la seva, perquè pugui alletar un altre corder…”. 

***

LES ETNOOLORS DEL PIRINEU

DESCRIPCIÓ DENSA

Essència I. Sense enyorança, el Pirineu fa olor de pedra, de pissarres i de granit, una olor que és un índex estratègic del temps geològic, del temps no-antropocè. Etnoolors útils per recordar-nos que l’olfacció és una eina per situar-nos en un temps no perdut i, una oportunitat per generar vida amb els no-humans i els éssers inorgànics, els nous subjectes del “parentiu-rar”.

Essència II / III. Cohabito i soc qui soc gràcies a l’esclafit olfactiu que provoquen els purins, també els fems o els “sucs”, un oceà d’ensumades desmesurades, d’utilitat perversa perquè serveixen per comprar i no per alimentar-nos, són les flairades dels meus parents porcs i vaques que es transformen en menges elaborades intensament degenerades i viciades; a vegades, a casa ho sabem, són vivificadores. La fortor de l’ovella i el cabrit és melancolia d’un temps estranyat, tanmateix ens la continuem menjant per recordar-la perspicaçment.

Essència IV. Existeixo perquè desprenc el perfum dels pins, de la ginesta, del timó, de la menta, de la calèndula, de la tarongina, de la marialluïsa, de l’orenga i de l’hipèric, però sobretot del roser; dels rosers de tots els horts que he pogut ensumar quan la marinada de l’Empordanet, sempre real, es va instaurar en la meva ment perquè va penetrar amb el calostre, els calostres de totes les mares de la mediterrània que ens han nodrit d’olivades, de no-humans emmascarats de sal i d’una aigua poderosa: el vi.

Essència V / VI. Olor flonja i gelada que preserva tenint cura de les inhalacions del llot dels rius, de què hi hagi aigua i el temps de dallar, el temps de la putrefacció i el temps del bolet; olor de formes infinites…, cau a poc a poc… com ha de ser!, com la vida; emanació instal·lada tot l’any. Fragància de doble cara, perquè poderosament penetra pels narius convertint-se en bafarades de crema solar, tòxics de mecànic-combustibles. Evoco la infinitat d’etnoolors blanquejades.

Essència VII. I…, ooohhhh, mmmmmm, fuuuuuusssss…. uixxxsss… “el foc a terra”! Quina meravella!, quina exuberància de colors i escalfors fetes olors!

Per honorabilitat i experiència immersiva que agraeixo al sol. Un pacte olfactiu de fraternitat, una agència que vull que sigui íntima, amb ells i elles, els meus i meves noves parentes del petit món del Pirineu mediterrani. Aquest és l’univers dels “cossos associats”, del que hem “generat amb”, morts o vius.

***

El 2022 desplegaré els Workshops o entrenaments olfactius terapèutics per:

a) la diversitat i inclusió sensorial, especialment per a persones invidents i/o en sordesa;

b) la nostra salut i benestar – Arts in Health -, per qui ha perdut o encara no ha recuperat l’olfacte després d’una malaltia, per a conferenciants o persones que treballen amb la veu, per a qui creu que les pràctiques culturals li milloren el seu estat de benestar emocional i físic, o per a qui vol veure el món des d’una altra perspectiva; tothom és benvingut!  (Vegeu Omuses.barcelona Workshops Olémusworking in progress).

***

(1) Inspirant-me en obra de Josep Pla. Un petit món del Pirineu, Cadaqués, Mieres i la Garrotxa, Les Valls d’Andorra. Obra Completa – Volum XXVII. Ed. Destino. BCN.