Assaig – Revisió de l’entrada de l’abril 2020

La podeu veure expandida a www.omuses.barcelona/osmologies

Aquest assaig està publicat (amb modificacions), a: Matrixcultura2050

Declaració d’intencions – L’olor cultural com agent

L’olor cultural o etnoolor, és un arquetip d’una experiència perquè sintetitza vivències, capta fenòmens físics, transmet idees i valors culturals per mitjà dels quals les societats ordenen i integren el món. És un model per representar el més característic del gènere humà, perquè és un principi de testimoniatge de la nostra relació amb l’ambient.

El meu treball artístic recent sobre l’etnoolor està centrat en la recerca de la cadena d’agenciaments, causalitats i intencionalitats d’aquesta eina biològica alhora que cultural. Molts són els pensaments que se’n deriven, el més específic i recent es pot relacionar amb les transformacions, pot l’etnoolor sobrevenir agent per al desenvolupament humà, pel que és sostenible per la nostra supervivència i perquè intrínsecament l’aportació de l’etnoolor trenca amb les categories culturals per aportar nous camps semàntics pel futur?

Aquesta manera antropològica del fet de pensar està recolzada sobre un treball artístic i sota l’esforç literari d’Arte y Agencia (Gell, A., 2016 [1998]), una traçabilitat que és l’eix d’aquest document. En efecte, parteixo del coneixement antropològic per esbossar un vincle amb l’art, i tanmateix, la pràctica d’aquest em torna a connectar amb la reflexió de les categories culturals.

Per tant, la proposta artística Osmologies – i la seva expressió com a consultora Omuses -, és una eina inspiradora pels reptes de sostenibilitat – parlo dels Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS); una visió… una ensumada de futur summament ambiciosa i transformadora perquè habitem en ecosistemes culturals, les etnoolors, a escala local i global, i conformada per distints elements. Aquests són: la traçabilitat de les tecnologies tradicionals; sabers i valors educacionals i d’aprenentatge, patrimonials (aquests naturals i culturals alhora que materials i immaterials – olfactius); memòria episòdica individual que és sempre també col·lectiva; i factors tals com la sinestèsia, entre d’altres.

Podem dir, d’aquesta manera, que l’experimentació i el disseny són les eines necessàries per als processos de canvi, essent aquests l’essència dels ODS.

Olorar, parlar i crear narratives etnoolfactives conscients ens proporciona una visió holística del desenvolupament, impulsa estils de vida, això és: aliances i solidaritat, respecte a la diversitat i la igualtat sentint-se part d’un tot; en definitiva, el fenòmen es converteix en un instrument biològic i social de cohesió i interconnexió claus en la lluita de l’exclusió i les desigualtats i per a les ciutats inclusives. El que estic dient és que si en l’acció d’inspirar olors, les que ens envolten diàriament, les ordenem en una plataforma física i digital (amb codi obert) per documentar aquelles pràctiques narratives – com per exemple una etnografia olfactiva col·laborativa -, ens empoderarà i motivarà com a massa crítica.

*

En efecte, partir des dels ODS em fa viatjar a la pregunta que exposava a l’inici d’aquest text: és l’etnoolor un agent transformador? prenent tot el sentit i expansionant-se en la pràctica artística etnoolfactiva, ja que permet reflexionar sobre les categories culturals per a l’obertura dels camps semàntics (aquests són grans conjunts de mots de diverses categories gramaticals que, tot i designar conceptes diferents, pertanyen a una mateixa àrea de la nostra experiència).

La pràctica artística de l’autoetnografia olfactiva és un espai d’innovació, un mètode on s’ensumen, s’equiparen i es comparteixen les densitats olfactives, identificant i mapant un entorn intervingut; parlo del «taskscape» (Ingold, 2000), i del paisatge de les olors o «smellscape» (Classen, Howes, Synnott, 2001), de les viles i les ruralitats, proporcionant-nos una textura més rica i dinàmica dels territoris, perquè són sempre percepcions socials, són els «smellsmap society».

Una pràctica que ens proporcionarà alternatives cognitives a l’observació dels paisatges i dels llocs concrets, és a dir que aquells llocs de transició purament circulats i usats, dislocats o estructurant-se, esdevindran per sempre #Topoolorgrafies; una proposta que creo per aprofundir des del marc de coneixement de l’art. #Topoolorgrafies són improvisacions, assajos i pràctiques etnoolfactives, amb la intenció final de reflexionar sobre l’etnoolor com agent.

Un fenomen on trobo virtuts de la memòria col·lectiva, fets bio_socioculturals narrats que es tradueixen en etnoensumades i que recullo a través dels objectes artístics de coneixement, dels Penjolls Recol·lectors d’Essències. Accions que m’interpel·len i ens interpel·len, que s’articulen fent-nos preguntes com les següents: són la producció dels objectes Penjolls Recol·lectors d’Essències índexs? i les #Topoolorgrafies, també ho són?

Donant compte que el que produeixo són tensions de la narrativa per eco-sentir l’objecte i el lloc –gràcies a les #Topoolorgrafies amb els Penjolls Recol·lectors d’Essències – aleshores expandeixo la idea d’objecte com entitat viva, com a subjecte: són els límits de l’objecte i la matèria, és l’animisme de l’objecte i el lloc. Així, torno a preguntar-me gràcies al pensament d’Alfred Gell: els fets bio_socioculturals narrats des de l’olfacte, produeixen objectes o subjectes distribuïts?

Un exemple és l’acció als Jardins Laribal (Font del Gat) del parc de Montjuïc – en motiu de la V Setmana d’Antropologia de l’Institut Català d’Antropologia, amb el MUEC_BCN i Matrixcultura2050 / LIVEMEDIA -, aquesta va tenir dues retencions en paral·lel: per una banda connectar l’antropologia, la museologia i l’art i, per l’altra fer valdre una #Topoolorgrafia. Un fenòmen que pot esdevenir un índex de les relacions socials, perquè són descripcions aportades gràcies a la meva memòria – individual i col·lectiva – i que vaig indagar en uns episodis de vida que són de per sí socials. El que m’importava i m’importa com antropòloga i artista és: «… reconstruir esas relaciones de los objetos en el medio social, como si fueran dotadas de agencia (es decir, capaces de producir efectos o respuestas) en una cadena de agenciamientos.» (Alfred Gell 2016: 24). Apuntant que l’art no és un sistema codificat de símbols sinó un sistema d’acció; com podrien ser les improvisacions, assajos i pràctiques etnoolfactives, identificant la posició que ocupa la pràctica de l’etnoodorant en una cadena de causalitats i d’intencionalitats i que per tant, donen sentit a l’existència mateixa de les pràctiques.

Les #Topoolorgrafies no són «símbols» sinó índex d’agència, una agència ancestral dins uns ambients, un índex fet d’una ment ecològica que és col·lectiva, és aquella memòria – individual i col·lectiva – narrada com a vector de causalitat.

Els objectes Penjolls d’Essències Recol·lectades, en l’acció de les pràctiques, són objectes distribuïts d’aquelles narracions, eco-descripcions i eco-poesies perquè es pensa des de les relacions entre relacions en el meu/nostre sistema cognitiu i dins un llenguatge comú, és a dir dins una comunitat de parlants. No pretenc que els Penjolls d’Essències Recol·lectades siguin judicis estètics que provenen d’actes mentals interiors, sinó que la producció i la posterior circulació estiguin sostinguts sobre certs processos socials objectius – com seria, més tard, el cas d’exposicions públiques sota el guiatge o entrenaments, «banys olfactius” en format workshops o les etnografies olfactives col·laboratives; d’aquesta manera les etnoolors es connecten amb altres processos socials d’intercanvi: la política, la religió i el parentiu.

Com a idea insòlita, essencial, important i transformadora, cada improvisació, assaig i pràctica etnoolfactiva o #Topoolorgrafia, és un prototip en el si de cada índex, acomplint el traspàs dels objectes distribuïts a subjectes distribuïts. Objectes que esdevenen subjectes com entitats vives. Els Penjolls d’Essències Recol·lectades són subjectes sensibles i perceptibles que desprenen i evoquen parts o evoquen vapors memoritzats, i aquests es difuminen pro-activant que cada persona els reincorpori durant la percepció o la inspiració i escolta activa; i a més, jo, aquells vapors memoritzats els recol·lecto en els Penjolls.

El Jo és un simple instrument condensat, interstici de les retrospectives de la tradició i per unes prospectives de la innovació a través de la meva/nostra cognició, de la meva/nostra pròpia agència; el jo, és un continu de continus de modificacions protencionals i retencionals (un esbós); el jo és la meva/nostra consciència olfactiva o procés completament subjectiu de la cognició, el jo és part del llenguatge comú – dins una comunitat de parlants – i per tant, aquesta cognició la podria estar situant dins un procés objectiu a través de la col·laboració.

Estic parlant de l’agència (repeteixo) de la intenció, de la causalitat, del resultat i de la transformació: de l’Olor Cultural com Agent i com a paper pràctic de mediació; aquesta olor produeix efectes, són respostes a dades de l’agència i l’índex és l’instrument i el resultat de l’agència, de les relacions socials que el van originar.

L’olor cultural ens reconnecta amb els nostres ancestres, amb la comunitat. L’etnoolor, en definitiva, és una facultat responsable per transmetre el saber i les habilitats, parlo de la tradició. És així, una eina, un interstici d’obertura d’altres categories culturals – camps semàntics – experimentant entre totes els conjunts de mots de diverses categories gramaticals que, com expressava més amunt, tot i designar conceptes diferents, pertanyen a una mateixa àrea del nostre aprenentatge.

En definitiva, l’articulació dels arguments d’aquests text són intrínsecament oportuns per l’aportació a l’Agenda 2030. Però l’essencial és l’obertura dels camps semàntics a través de l’etnoolor, vull dir: el paper pràctic de mediació o l’agència de l’etnoolor, clau en el desplegament dels ODS.

Deixa un comentari

Your email address will not be published. Required fields are marked *

Post comment