La família em demana que surti, a la portalada; bufff…mosquits!; res, samarreta de màniga llarga psicològica i cap a fora.

Ensumant des de la cadira

Conversem, o més aviat jo dic alguna cosa amb francès, com puc, i ells fan l’esforç de comprendre’m no sense cap problema i fet i fet ja ha passat una hora. Mare, fill gran i la jove van parlant éwé i es dirigeixen a mi amb un francès d’accent togolès que ve a sonar de la mateixa manera. Un incís, tant se’ls en fot que tu estiguis dins la conversa, entre ells parlen sempre éwé, a mi m’està bé.

L’estampa és encantadora, quatre persones assegudes en una entrada a la fresca, mentre van passant els veïns saludadors que provenen de la foscor dels camins/carrers.

L’idioma conversat tranquil·lament no sona categòric, el so surt del paladar mentre l’òrgan de la llengua treballa per tota la zona bucal, aquest gest es complementa amb la zona alta del nas. 

Els humans no tenim la capacitat d’entendre tots els llenguatges parlats del món – alguns àgrafes -, tots amb signes i estructures profundes del pensament que es relliguen a uns sons, amb tot, formant part d’un determinat sistema simbòlic; però el que sí podem fer els humans i sense cap entrenament, és entendre unes determinades tonalitats orals que ens transmeten, per damunt de tot, emocions.

Vianant togolesa

Ara, després de 6 anys, a aquest episodi encara li puc atribuir una etno-olor: terra seca tenyida de taronja amb notes de focs a terra d’àbres provinents de la desforestació, amb tot, la proxèmia dels cossos vianants em permetia ensumar els perfums dels sabons després de la dutxes necessàries i constants alhora que olors ràncies dels cossos no higienitzats.

Deixa un comentari

Your email address will not be published. Required fields are marked *

Post comment