“… és nit d’hivern, estem soles al refugi Lluís Estasen, al peu del Pedraforca. Tothom ha marxat, toca recollir i tancar fins al proper cap de setmana. A fora, impertorbablement la calma. L’ambient és sobrecollidor perquè la muntanya ens aixopluga. Carreguem les escombraries i baixem les tres per una drecera fins a la pista forestal. En filera i llum de frontal vigilo on trepitjo, sempre mirant les passes de la companya que tinc al davant. Comença a nevar. Silenci. La terra és humida. Silenci. Fixo l’atenció en els meus moviments. Els sentits es redimensionen… oloro l’ambient; el moment i el lloc esdevenen intransferibles perquè el meu cos percep un altre bosc, són intersticis de pas. Mentrestant, he buscat una paraula per anomenar l’olor que he intuït. Baixem amb silenci. Arribem al cotxe, me les miro i faig un somriure doncs segueixo sense paraules. 

Tinc 39 anys i sempre he estat propera a aquest estímul, d’aquest fenomen, cada hivern, és un dels records més antics que tinc. Encara evoco l’olor de les maduixes quan les collia al bosc amb l’arribada de l’estiu després del desgel.”

22 de Novembre del 2009

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos requeridos están marcados *

Publicar comentario