Viure, per descomptat, és un procés històric representat en formes orgàniques fràgils i efímers, movent-se i circulant per una superfície. Aquest fenomen és un procés de revelació, perquè la clau dels significats estan en la manera que aprenem, en les formes d’educació.
A més, sabem que aquest “material del món” prové de les evocacions i els episodis olfactius personals i col·lectius.
El món i el cervell estan connectats a través d’una “ecologia de la ment” i el sentit de l’olfacte és un exemple. Ja no es pot parlar de naturalesa sinó de medi ambient perquè és veure’ns a nosaltres mateixos dins el món i no sense ell.
D’aquesta manera, la literatura antropològica, la didàctica i la poètica recullen aquests sabers, sent la base necessària per a l’activitat científica, tecnològica i social.
Són, doncs, les “olors culturals” una oportunitat per a la coneixença, el primer testimoni de la fusió amb el món.